Dia 6: Mequinensa - Vinebre

Al pas de barca de Flix

Mequinensa - Vinebre

Distància : 57 kms.
Desnivell: 542 mts.
Temps: 7h i 37 min.

Comencem ben d'hora ben d'hora. Avui ens espera un dia calorós un altre cop i hem de salvar un desnivell fins a Almatret d'uns 400 mts i si el podem fer a la fresca, millor.

Sortim de Mequinensa tot en silenci. La trompeta d'ahir deu estar al llit descansant. Prenem aigua a l'únic cafè que veiem obert i travessem el poble i el pont a través de l'Ebre, que aquí ja ha recollit les aigües del Segre i el Cinca no gaire amunt.

Els primers quilòmetres són plans a la vora del pantà, que ara rep el nom de Riba-roja, per una pista ampla que al cap d'uns 8 quilòmetres gira bruscament a l'esquerra i s'endinsa per un barranc, el barranc de l'Aiguamoll que va pujant lentament. Després d'un parell de quilòmetres el camí - pedregós i a voltes ocupat per l'aigua- entra a terres catalanes (ho sé ara que he pogut mirar el mapa), i segueix pujant cada cop més sostingudament. Ens comencem a trobar les primeres restes d'unes mines abandonades, les Mines del Lluc, una mostra del ric complex miner que hi hagué per aquests contorns i que tan bé explica Jesús Montcada a Camí de Sirga.

Poc després arribem als Masos del Cisco i aquí una plana se'ns obre davant. Un pla on, al cap d'uns quilòmetres arribaríem a Maials. Però la nostra ruta gira cap a sud i continua enfilant-se -sense pressa però sense pausa- pels costers de la serra de Mangraners que ens durà fins a Almatret després de travessar, per cert, la carretera que duu a Maials.

Hem fet ja el desnivell principal del dia i, com que avui hem esmorzat més aviat poc -només hem anat picant alguns ganyips pel camí- toca paradeta. Només arribar a la plaça ja ens trobem amb un petit mercat amb fruita, verdures i roba. I un pagès amb bici que ens diu que estarà encantat d'acompanyar-nos al pou, una estructura que les guies ens recomanen visitar. Quedem amb ell per més tard, el primer és el primer, i la gana empaita -que diuen els Pastorets de Folch i Torres.

I quin millor lloc que el bar de la piscina? Ens hi arribem i allà refem forces amb cerveses, unes olives boníssimes i entrepans per a tothom. A l'ombreta s'hi està molt bé i no ens en mouríem mai però tampoc podem perdre el que hem guanyat. I a més ens queda la visita al pou i una sorpresa abans. Quan anem a buscar el pagès ens sorprèn amb un museu a casa seva. És un recull de la vida d'Almatret dels darrers cent anys. Totes les famílies del poble han col·laborat aportant-hi de tot. A la planta baixa -un magatzem de pàges on hi comença a caure una calda...- hi ha una exposició molt detallada dels estris del camp: arades (allà en diuen "aladres"), pics, pales, tractors... en fi, tot el que us pugueu imaginar i més. Tot ben penjadet a la paret amb el seu rètol corresponent. El pagès -ara no en recordo el nom- s'estén en un munt d'explicacions sobre cada grup d'eines explicant com es feien servir. És com fer un viatge a través de la història de la pagesia del segle XIX i XX.

En una altra part del magatzem hi ha estris diversos de ceràmica, vidre, mostres de revistes de l'època i fins i tot un pupitre amb llibres i quaderns escolars, amb la tinta i les plumes i plumilles! Per si això fos poc, a sobre el magatzem, a les diferents habitacions de la casa s'hi han recreat un munt d'espais més amb els seus objectes i detalls: la cuina, el dormitori, l'habitació de costura, el menjador... A més d'un -ja tenim una edat- ens ve a la memòria algun record infantil.

I quan ja semblava que la visita no donava més de si, en baixar de nou al magatzem, el ?? ens treu un munt de fotografies antigues ampliades i plastificades on podem assistir a moments de la vida del poble: una amb els nens i nenes al davant de l'escola, amb el seus mestres, una altra amb una formació musical que amenitzava els balls... I el millor de tot: les fotos de les mines i dels miners. Ens fa una sensació estranya, entre admiració i tristesa, veure aquelles cares brutes de carbó posant orgulloses a càmera amb els seus estris. Algunes dintre dels estretíssims túnels -que obligaven a treballar gairebé estirats de costat, enfilats damunt les vagonetes per anar treient el lignit.. Són cares que ens miren des de molt endins i de molt enllà en el temps...

La calor a dins el magatzem ja es fa insuportable. Així que animem al pagès per a que ens acompanyi al pou no sense abans agrair-li moltíssim la visita que ens acaba de regalar. Amb un cop de bicicleta ens arribem al Pou de la Vila, a uns escassos 500 mts als afores del poble. Hi veiem una construcció prou ampla que porta a la surgència d'aigua -ara molt estancada- i, al costat, abans d'entrar-hi s'hi arrengleren un munt de peces massises de pedra: els antics safareigs que, pel que es veu, eren individuals i propietat de cada família. Hi ha dues dates a la pedra que ens parlen de finals del segle XVIII i principis del XIX.

Ara sí que la calor apreta amb força i no podem ajornar més la marxa. El ??? s'acomiada de nosaltres tot enfilant de nou cap al poble amb la seva bicicleta elèctrica. Nosaltres ens ho agafem amb més calma i sortirem per l'altra banda, que també ens hi porta però és de pendent més suau. De nou al poble prenem direcció cap als Escambrons però a 1 km i mig deixem la pista asfaltada per a baixar a mà esquerra pel barranc de les Deveses. Ens han recomanat baixar per aquí perquè el camí és molt més ciclable que l'altre, tot i que ens hagués agradat arribar-nos fins al Mirador de Riba-roja. Tot i així, des d'aquest punt ja hi ha unes vistes impressionants sobre l'Ebre, allà, al fons.

En pocs quilòmetres (uns 8'5 km) descendim més de 400 mts per una pista en bon estat i ens trobem davant per davant del pont que travessa l'Ebre i porta a Riba-roja. No ho sabem encara però aquí la piscina també ens espera.

Arribem a Riba-roja i ens trobem la gent al carrer fent el vermut de les festes. Avui és Sant Bartomeu, un dels patrons de la vila. Demanem per la piscina -avui per segon cop- i hi anem per a instal·lar-nos a la fresca, remullar-nos i menjar una mica. Ara sí que cau un sol de mil dimonis. Fins i tot a l'ombra de la pèrgola de la piscina fa calor. De tant en tant ens inventem excuses per anar al bar a buscar alguna coseta (perquè hi ha aire condicionat).

Mentre passem aquestes hores més dures del dia en remull parlem també amb el vigilant-socorrista, el Joan-Carles. S'interessa moltíssim per saber de la nostra ruta i com està marcada, si està en bon estat... També diu que, des del poble, estan interessats en demanar a qui s'encarregui com poden ajudar a marcar millor i tenir cura del tram que passa pel seu poble i voltants. Li dic que no ho tinc clar, tot sembla prou abandonat a la sort. Sembla que s'hi va fer una inversió forta al principi (després trobo que es va inaugurar amb motiu de l'Expo de Saragossa al 2008) però que, com tants cops en aquest país, el que ja no hi ha és manteniment. En fi, li dic que quan acabem li enviaré l'enllaç a aquest blog -que deu estar llegint- per a informar-lo amb més detall.

Parlem també de la Festa Major. M'explica un munt d'iniciatives que mostren que Riba-roja d'Ebre és un poble amb empenta i on la participació ciutadana hi pesa força. Mireu, si no, quin era el programa de festes d'enguany !!  De tornada al poble per a passar el pont un altre cop (el camí segueix pel marge esquerre del riu) veiem algunes mostres del Riu d'ART, una iniciativa per a que pintors vinguts d'arreu facin la seva intervenció en les parets i racons de la vila. Aquí en teniu una petita mostra:

El Joan-Carles -el socorrista- ens ha avisat que vigilem als primers quilòmetres  de l'altre costat del riu. Diu que hi ha algunes finques que tenen gossos perillosos i que, alguns cops no estan lligats. Reprenem el camí amb una mica de por. Passem a tocar d'una finca on tenen un gos d'aquells que fan por però, per a sort nostra, la porta de l'entrada està ben tancada, així que ens estalviem un bon ensurt. Però ho deixo aquí per si algú que faci aquesta ruta llegeix aquestes línies, que vagi al cas.

El GR-99 segueix l'ampla corba que l'Ebre dibuixa en aquest punt (primer cap al NE i després cap al SE) i s'endinsa en la Reserva Natural de Sebes, un espai amb aiguamolls on es poden observar aus diverses i on fins i tot s'hi han introduït cavalls com a la Camarga, perfectament adaptats a aquest entorn. És una iniciativa molt interessant que demostra què es pot aconseguir amb una gestió sostenible del territori. (doneu un cop d'ull a la web que us hem enllaçat, que val molt la pena!).

Al fons els aiguamolls, canyissars i boscos de ribera de la reserva de Sebes

I com a contrast de tot això, pocs quilòmetres després apareix el monstre d'ERCROS la fàbrica de productes químics que va llençar durant molts anys els residus al fons del pantà de Flix. Els seus llims van quedar contaminats i es va obligar a l'empresa a fer una neteja que sembla que,  a dia d'avui encara no s'ha completat i sembla, a més a més, que alguns d'aquests productes tòxics (com el mercuri) van filtrar-se més enllà de les barreres que la mateixa empresa va posar per a fer la descontaminació. En una notícia del 2013 es deia que l'empresa devia encara a la Generalitat més de 21 milions d'euros. En una altra notícia del 2015 del que he trobat remenant per la xarxa diu que l'empresa no declarava les quantitats reals de mercuri que aconseguia recuperar (desenes de tones).
Quin fàstic!

Ercros a Flix (en primer terme es veu la "barrera" creada per a la neteja del riu)

Travessem l'Ebre pel pont de la presa i enfilem els costeruts carrers de Flix per anar a l'altra banda on trobarem el pas de barca. A Flix el riu fa una volta de gairebé 360 graus, per això duen que l'Ebre "hi passa dos cops". Aquest pas de barca hi és des del segle XVII i fins el 1951 n'hi havia un altre que tenia orígens medievals.  Després de veure'n uns quants, doncs, al llarg del nostre recorregut d'enguany, avui finalment n'utilitzarem un.

Després de Flix, la carretera s'enfila uns 50 mts vora camps de... kiwis!  fins a un petit collet que ja ens deixarà davant de le central nuclear d'Ascó, amb la seva xemeneia presidint tot el paisatge.

Al fons Flix

Des d'aquí tot serà ja baixada fins a Vinebre, punt final de la nostra ruta d'avui. Els colors de la tarda van prenen tocs groguencs i carbasses i projecten la nostra ombra als marges del camí.