Dia 5: Chiprana - Mequinensa

Chiprana - Mequinensa

Distància: 57 kms
Desnivell: 677 mt
Temps: 7h

Comencem el dia envoltats de gira-sols en uns camps que es perden fins on arriba la vista. Després d'alguna petita marrada un cop passada la carretera que duu a Casp arribem a aquesta població. Com que hem sortit d'hora en previsió de les hores de calor que ens esperen no hem esmorzat encara. Així que fem una paradeta a la plaça de l'Ajuntament. Mentre esmorzem se'ns acosta una joveneta que té problemes amb la pressió de les rodes de la seva bici. L'ajudem a inflar-les. Va un pèl despistada. No porta manxa, no sap quin tipus de manxa necessita i fa algun comentari més que demostra que no deu anar gaire amb bici... Tot i així ens agraeix amablement la nostra ajuda.

Amb tot això ara sí que és hora que ens hi posem nosaltres. Ens espera un dels dies més calorosos -si no el que més- per un terreny que encara no sabem com estarà. Així que prenem la ruta que va paral·lela a l'antiga llera del riu Guadalope (ara pràcticament sec), el travessa per la Presa de los Moros i s'enfila a trobar la N211 que va fins a Mequinensa. La travessem i baixem fins a trobar de nou l'Ebre, ara ja empantanat fins a Mequinensa.

El perdem en alguns llocs on la vegetació se l'ha menjat però anem resseguint més o menys el marge. De tant en tant ens obliga a enfilar-nos per un corriol pedregós i força pendent. Hem d'arrossegar les bicis en alguns trams i, fins i tot, aixecar-les a pes en d'altres. La calor va apretant cada cop més. El panorama però, és magnífic. Es veu un horizó pla i el riu ample fent uns meandres gegants amb unes platgetes a banda i banda.

Després d'unes quantes aixecades de bici seguides, i de ciclar per uns pendents pedregosos i delicats vora el riu decidim deixar el camí de l'Ebre i anar a buscar la carretera. Alguns de nosaltres no estan del tot fins i no es tracta de fustigar-se. Abans de travessar la península que es forma just davant de l'illa de la Herradura ens trobem una pista asfaltada que ens durà a la N-211 entre els km 281 i 282.
La veritat és que agraïm un terreny més ciclable tot i que la calor no ens l'estalvia ningú.
Hem calculat que aviat arribarem a la desviació del Camping Lake Caspe, l'únic lloc abans d'arribar a Mequinensa on podrem trobar una mica de beguda i potser menjar.  Al cap d'uns 5 kms. aprox. hi arribem. Ja ens han avisat que és un càmping privat i no sabem si podrem entrar-hi a fer una cerveseta o no. Ho demanem abans d'entrar i ens responen: "No som un servei públic, però tampoc deixem tirat a ningú" (més o menys). Malgrat el to perdonavides els ho agraïm i entrem a refrescar-nos i menjar alguna coseta.

I la cerveseta es converteix en un no parar de beure líquid i estarrofar-se a les cadires esperant que passi la calor del migdia. Mengem també unes tapes i ens endormisquem.
Però sempre arriba un moment que algú diu: "ep, que hauríem d'axecar-nos, si no no arribarem mai a Mequinensa!".
I dit i fet. Amb una mandra descomunal reprenem la carretera. Després d'aquesta migdiadeta i el dinar qualsevol pujada es fa pesant i desagradable. I encara ens espera una sorpresa. De cop trobem la carretera tallada als cotxes. Per sort a nosaltres ens deixen passar. Poc després descobrim què ha passat: un camió enorme ha tombat en un costat de la carretera i una grua immensa intenta aixecar-lo.
La grua ocupa tota la calçada i, en un principi, no ens deixen passar per seguretat. Però al cap d'una estona travessem entremig de les potes falcades de la grua perquè això pinta que va per llarg.

         

La cosa bona és que, a partir d'ara la carretera és nostra. La dolenta és que continua pujant i entre la calor i les ganes d'arribar se'ns fa molt dur. La colla es va separant, cadascú al seu ritme. De tant en tant ens retrobem aturats en una ombreta de les poques que hi ha prop de la carretera. Finalment, després de superar unes costes del 8 % arribem a una mena de coll des d'on comença una baixada vertiginosa fins a Mequinensa. La tarda ja va força avançada i quan arribem al poble, després de travessar el pont sobre l'Ebre, comença a ser tard per a trobar lloc per dormir. Després d'uns quants intents infructuosos finalment trobem alllotjament en una pensió senzilla però confortable. Una bona dutxa ens deixa com nous i baixem a veure on podem sopar. A la plaça de l'Ajuntament hi ha uns quants bars però estan plens. Finalment, una mica més enllà trobem taula per a la colla que som. Sopem a la fresca -que no és gaire- i ja a l'hora foscant. La cambrera és catalana, acabada d'arribar buscant feina.  Ens amenitza l'àpat una batucada amb trompeta i tot que sembla assajar per a la Festa Major que serà aviat. Nosaltres ja tenim prou festa per avui. Demà ens espera un altre dia llarg en el que entrarem finalment a Catalunya enfilant-nos a Almatret.  No fem espòilers.